divendres, 4 de juny del 2010

Bilingüisme i diglòssia

Bilingüisme.

S’ha entés per bilingüisme la possibilitat d'un individu d'utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Però, aquesta és una situació utòpica que no existix en la realitat. La majoria d'autors insistixen en el fet que el terme no se sotmet a una única definició i que es tracta, moltes vegades, d’amagar la veritable situació d'una llengua que està en pitjors condicions politicosocials. S’ha parlat de diferents classes de bilingüisme:
  • Bilingüisme individual: alguns valencians són bilingües perquè parlen valencià i castellà. N’hi ha de diferents tipus:
    • Bilingüisme passiu i bilingüisme actiu: el parlant coneix dues llengües però una no l’empra (passiu); o coneix i empra les dues llengües (actiu).
    • Bilingüisme simètric i bilingüisme asimètric: és simètric si el parlant domina per igual les dues llengües en tots els àmbits d’ús. Si no, és asimètric.
    • Bilingüisme instrumental: un individu aprén una llengua per raons laborals o econòmiques.
    • Bilingüisme integratiu: s’aprén una llengua per integrar-se dins d’un nou grup. Seria el cas, per exemple, dels immigrants.
  • Bilingüisme territorial: el país també ho és perquè hi conviuen dos territoris històricament diferenciats des del punt de vista lingüístic. D'una banda, les zones de l’interior, que parlen castellà; i, de l'altra, les del litoral, que parlen valencià.
  • Bilingüisme social: quan una persona utilitza una llengua o una altra i l’elecció no depén de la situació personal ni de la geografia on viu, sinó dels grups socials en què es dividix la societat.
    • Bilingüisme unidireccional: es dóna quan els parlants d’una llengua determinada coneixen la seua i la de l’altre grup, mentre que els parlants de la segona només coneixen la seua (uns són bilingües i els altres unilingües).
    • Bilingüisme bidireccional: fa referència a un cas raríssim en què els membres d’ambdós grups socials coneixen les dues llengües. 

El bilingüisme, però, és sempre un fet individual; és a dir, són bilingües les persones, mai les nacions, les quals sempre disposen d'una llengua pròpia, l’autòctona. Els casos de les llengües minoritzades són molt evidents, raons polítiques han provocat que dues llengües distintes es disputen un mateix territori: el de la nostra comunitat lingüística. Calen molts esforços perquè la situació no desemboque en un monolingüisme de la llengua que aconseguisca d'imposar-se en tots els àmbits d’ús i en tots els habitants del territori.

Raons per bilingüitzar-se.
  • bilingüisme familiar: en el context familiar es parlen dues llengües.
  • bilingüisme instrumental: una persona aprén una segona llengua perquè en té necessitat.
  • bilingüisme integrador: és la motivació que porta un ciutadà a aprendre una nova llengua per integrar-se dins la societat que la parla.
  • bilingüisme cultural: una persona aprén una llengua perquè li interessa la cultura que aquesta vehicula.

Diglòssia.

El terme s’ha generalitzat i s’utilitza per explicar la duplicitat de funcions de dues llengües diferents (en contacte i en conflicte), basada en la desigualtat social de condicions. Així, existix una llengua A, que és la que s'utilitza com a vehicle en els àmbits d’ús formals i escrits i en l’àmbit educatiu (de cultura, dels mitjans de comunicació, de l’administració...). I una llengua B, considerada per la majoria de parlants com a inferior o baixa i que només s'usa en els nivells familiars o col·loquials.

El concepte de diglòssia també ha estat sotmés a algunes revisions, però encara continua sent aprofitable, sobretot, perquè és capaç d'explicar les diferents funcions que realitzen les llengües en contacte.

Activitat.
Contesta vertader o fals a les següents afirmacions. Justifica les teues respostes.
a) El bilingüisme és la pràctica de l’ús de dues llengües alternativament per part d’una mateixa persona.
b) El bilingüisme és la pràctica de l’ús de dues llengües per part d’un grup humà.
c) Els valencianoparlants, ara per ara, són necessàriament bilingües.
d) La societat valenciana és una societat bilingüe.
e) Els valencians i les valencianes castellanoparlants són necessàriament bilingües.
  
Extret del document del professor Toni de la Torre titulat Bases sociolingüístiques de l'ensenyament de llengües.

4 comentaris:

  1. Sóc Tatiana:

    a)Vertader
    b)Fals
    c)Fals
    d)Vertader
    e)Fals

    ResponElimina
  2. Sóc Tatiana:

    Justificació a les respostes:

    a)Sí, perquè bi- significa dos i bilingüime vol dir dues llengues.
    b)No és perquè el bilingüisme es un fet individual.
    c)No perquè una persona pot saber parlar valencià i no un altre idioma.
    d)Sí, perquè hi ha dues llengues oficials.
    e)No perque una persona pot saber parlar castellà i no saber parlar altra llengua.

    ResponElimina
  3. Sóc Paula Boscà :

    a) Vertader
    b) Fals
    c) Fals
    d) Vertader
    e) Fals

    El perquè :

    a)Si, perquè el prefix bi- significa 2 i aleshores la paraula significa dos llengües.
    b)No, perquè es sols d'una persona no d'un conjunt.
    c)Perquè no tenen l'bligació de saber 2 llengües.
    d)Si,perquè te dos llengües oficials.
    e)No, perquè no tenen el perquè de saber 2 llengües.

    ResponElimina
  4. Per ser bilingue no necessariament has de tenir un domini equivalet en les dues llengues. Hi ha diferents graus de bilinguisme

    ResponElimina