Normalització i normativització

La normalització lingüística consisteix en fer normal l’ús d’una llengua en el territori que li és propi. Per a aconseguir això, s’ha de passar per un procés d’estandardització o normativització, perquè tota llengua necessita d’un estàndard, és a dir, d’una varietat neutra, supradialectal i amb un grau de formalitat mitjà-alt.

Així, doncs, el concepte de normativització fa referència al procés d’establiment de normes lingüístiques que té per objecte fer d’una llengua un instrument adequat per a la comunicació. Perquè una llengua estiga normativitzada ha de comptar amb una ortografia, una gramàtica normativa i un diccionari normatiu, o diccionari de la llengua.

Les diferents comunitats lingüístiques solen disposar d’algun tipus d’entitat encarregada de vetllar perquè el model de llengua normativa siga l’adequat, tenint en compte els canvis en el llenguatge col·loquial, els avenços tècnics i científics, etc. El model, doncs, s’ha d’anar actualitzant i adaptant a les necessitats de cada moment. En el cas de la nostra llengua, actualment qui fixa aquest estàndard és l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).

D'altra banda, cal dir que, davant les pressions que poden sofrir les llengües i, en especial, les llengües minoritzades, els parlants poden respondre amb actituds de lleialtat lingüística. Uriel Weinreich, autor a qui es deu el concepte, el definix com: «un principi en nom del qual les persones s'ajunten amb els seus companys de parla conscientment i explícitament per tal de resistir canvis tant en les funcions de la seua llengua (com a resultat d'un canvi de llengua) com de l'estructura o el vocabulari (com a conseqüència d’interferències)».