Si NO has aprovat l'assignatura de Valencià: hauràs de fer els següents deures obligatoris, que poden arribar a avaluar-se fins al 30% de la nota de setembre, si estan ben treballats.
Ferrer, Montserrat i López, Ximo: Reforç dellengua. Ed. Castellnou.
Calaix 1. Ed. Bromera.
Si has aprovat l'assignatura de Valencià, però vols reforçar la matèria durant l’estiu també pots fer les activitats de qualsevol dels dos llibres esmentats anteriorment o bé completar totes les activitats que ofereix aquest bloc.
A continuació, et suggerim també uns temes de redacció perquè millores la teua escriptura:
1. Un dels millors dies de l’estiu.
2. Què passaria si en despertar-me hagueren passat vint anys?
3. Descripció del meu lloc preferit.
4. Escriu una carta al director del centre explicant-li el que t’agradaria millorar a l’institut.
5. Fitxa policial de tu mateix (inventada, és clar).
6. Inventa una història de ficció: El meu viatge al país dels hòmens ganduls.
Finalment, et cal llegir, com a mínim, un llibre obligatori. Ací tens algunes suggerències:
1. GREGORI, Josep: Invasió. Col·lecció El Micalet Galàctic. Ed. Bromera.
2. GISBERT, Francesc: Misteris S.L. Ed. Bromera.
3. GISBERT, Francesc: Les històries estranyes. Col·lecció El Micalet Galàctic. Ed. Bromera.
4. PLA, Joan: La vida secreta de Marta. Ed. Tabarca.
El concepte d'interferència lingüística fa referència als canvis en l’estructura d’una llengua ocasionats per la influència d’una altra llengua. Les llengües en contacte s’influeixen mútuament, sobretot a nivell lèxic; però, en una situació de conflicte lingüístic és la llengua dominant la que interfereix quasi exclusivament la llengua dominada, que pot acabar significativament transformada. Segons el prestigi de les llengües, la lleialtat lingüística dels parlants, el nombre la comunitat lingüística, etc., les interferències seran majors o menors.
Lanormalització lingüística consisteix en fer normal l’ús d’una llengua en el territori que li és propi. Per a aconseguir això, s’ha de passar per un procés d’estandardització o normativització, perquè tota llengua necessita d’un estàndard, és a dir, d’una varietat neutra, supradialectal i amb un grau de formalitat mitjà-alt.
Així, doncs, el concepte de normativitzaciófa referència al procés d’establiment de normes lingüístiques que té per objecte fer d’una llengua un instrument adequat per a la comunicació. Perquè una llengua estiga normativitzada ha de comptar amb una ortografia, una gramàtica normativa i un diccionari normatiu, o diccionari de la llengua.
Les diferents comunitats lingüístiques solen disposar d’algun tipus d’entitat encarregada de vetllar perquè el model de llengua normativa siga l’adequat, tenint en compte els canvis en el llenguatge col·loquial, els avenços tècnics i científics, etc. El model, doncs, s’ha d’anar actualitzant i adaptant a les necessitats de cada moment. En el cas de la nostra llengua, actualment qui fixa aquest estàndard és l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).
D'altra banda, cal dir que, davant les pressions que poden sofrir les llengües i, en especial, les llengües minoritzades, els parlants poden respondre amb actituds de lleialtat lingüística. Uriel Weinreich, autor a qui es deu el concepte, el definix com: «un principi en nom del qual les persones s'ajunten amb els seus companys de parla conscientment i explícitament per tal de resistir canvis tant en les funcions de la seua llengua (com a resultat d'un canvi de llengua) com de l'estructura o el vocabulari (com a conseqüència d’interferències)».
Llengua usada tradicionalment en un territori d’un estat per nadius d’aquest estat que constitueixen un grup numèricament inferior a la resta de la població de l’estat.
El terme llengua minoritària, encara que estrictament és un concepte quantitatiu (la comunitat lingüística és inferior en parlants a les llengües majoritàries) i sense connotacions negatives, s’utilitza de vegades per a restringir els drets d’una comunitat lingüística. És, per tant, una manera d’adjectivar una llengua minoritzada, i en el fons es pot amagar una consideració desigual i antidemocràtica de les llengües, de les comunitats lingüístiques.
Llengua minoritzada
Llengua que, tot i que puga ser la llengua pròpia de la major part de la població autòctona, pateix una restricció dels seus àmbits i funcions d’ús en un territori determinat, de tal manera que no serveix o no és necessària per a la major part d’ocasions o d’àmbits en què cal usar la comunicació verbal.
Una llengua ha esdevingut minoritzada després d’un procés de bilingüització de la seua comunitat lingüística que l’ha conduït a la marginalització o subordinació lingüística.
Activitat
Després de llegir les definicions de “llengua minoritària” i “llengua minoritzada”, comenteu el grau de veritat o falsedat de les afirmacions següents i justifiqueu la resposta amb exemples reals.
a) Tota llengua minoritària és una llengua minoritzada.
b) Una llengua minoritzada és la que patix un procés de retracció dels usos públics i privats, en la pròpia comunitat lingüística.
c) Una llengua majoritària és la que assolix un ús quantitatiu molt elevat.
d) Tota llengua minoritzada és una llengua minoritària
e) Cap llengua majoritària no pot arribar a ser una llengua minoritzada.
f) La situació minoritzada d’una llengua és natural i producte del seu nombre de parlants.
g) Les llengües majoritàries han arribat a ser-ho perquè són llengües més aptes per a la comunicació.
h) Les llengües minoritzades poden ser majoritàries i minoritàries.
S’ha entés per bilingüisme la possibilitat d'un individu d'utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Però, aquesta és una situació utòpica que no existix en la realitat. La majoria d'autors insistixen en el fet que el terme no se sotmet a una única definició i que es tracta, moltes vegades, d’amagar la veritable situació d'una llengua que està en pitjors condicions politicosocials. S’ha parlat de diferents classes de bilingüisme:
Bilingüisme individual: alguns valencians són bilingües perquè parlen valencià i castellà. N’hi ha de diferents tipus:
Bilingüisme passiu i bilingüisme actiu: el parlant coneix dues llengües però una no l’empra (passiu); o coneix i empra les dues llengües (actiu).
Bilingüisme simètric i bilingüisme asimètric: és simètric si el parlant domina per igual les dues llengües en tots els àmbits d’ús. Si no, és asimètric.
Bilingüisme instrumental: un individu aprén una llengua per raons laborals o econòmiques.
Bilingüisme integratiu: s’aprén una llengua per integrar-se dins d’un nou grup. Seria el cas, per exemple, dels immigrants.
Bilingüisme territorial: el país també ho és perquè hi conviuen dos territoris històricament diferenciats des del punt de vista lingüístic. D'una banda, les zones de l’interior, que parlen castellà; i, de l'altra, les del litoral, que parlen valencià.
Bilingüisme social: quan una persona utilitza una llengua o una altra i l’elecció no depén de la situació personal ni de la geografia on viu, sinó dels grups socials en què es dividix la societat.
Bilingüisme unidireccional: es dóna quan els parlants d’una llengua determinada coneixen la seua i la de l’altre grup, mentre que els parlants de la segona només coneixen la seua (uns són bilingües i els altres unilingües).
Bilingüisme bidireccional: fa referència a un cas raríssim en què els membres d’ambdós grups socials coneixen les dues llengües.
El bilingüisme, però, és sempre un fet individual; és a dir, són bilingües les persones, mai les nacions, les quals sempre disposen d'una llengua pròpia, l’autòctona. Els casos de les llengües minoritzades són molt evidents, raons polítiques han provocat que dues llengües distintes es disputen un mateix territori: el de la nostra comunitat lingüística. Calen molts esforços perquè la situació no desemboque en un monolingüisme de la llengua que aconseguisca d'imposar-se en tots els àmbits d’ús i en tots els habitants del territori.
Raons per bilingüitzar-se.
bilingüisme familiar: en el context familiar es parlen dues llengües.
bilingüisme instrumental: una persona aprén una segona llengua perquè en té necessitat.
bilingüisme integrador: és la motivació que porta un ciutadà a aprendre una nova llengua per integrar-se dins la societat que la parla.
bilingüisme cultural: una persona aprén una llengua perquè li interessa la cultura que aquesta vehicula.
Diglòssia.
El terme s’ha generalitzat i s’utilitza per explicar la duplicitat de funcions de dues llengües diferents (en contacte i en conflicte), basada en la desigualtat social de condicions. Així, existix una llengua A, que és la que s'utilitza com a vehicle en els àmbits d’ús formals i escrits i en l’àmbit educatiu (de cultura, dels mitjans de comunicació, de l’administració...). I una llenguaB, considerada per la majoria de parlants com a inferior o baixa i que només s'usa en els nivells familiars o col·loquials.
El concepte de diglòssia també ha estat sotmés a algunes revisions, però encara continua sent aprofitable, sobretot, perquè és capaç d'explicar les diferents funcions que realitzen les llengües en contacte.
Activitat.
Contesta vertader o fals a les següents afirmacions. Justifica les teues respostes.
a)El bilingüisme és la pràctica de l’ús de dues llengües alternativament per part d’una mateixa persona.
b)El bilingüisme és la pràctica de l’ús de dues llengües per part d’un grup humà.
c)Els valencianoparlants, ara per ara, són necessàriament bilingües.
d)La societat valenciana és una societat bilingüe.
e)Els valencians i les valencianes castellanoparlants són necessàriament bilingües.
